MÀQUINES HIDRÀILIQUES

Fig. Conjunt d’una trompa d’aigua Dibuix que apareix en l’apartat
d’aspectes tècnics (Molera), detallant les parts més importants.

La trompa d'aigua és el sistema de bufar que caracteritza la farga catalana.

La seva singularitat no sols rau en la manera d’obtenir el buf eficaç pel forn, sinó en les característiques físiques i químiques de l’aire injectat, que afecten al procés de reducció de la mena.

L’aigua d’una bassa, es fa baixar per uns arbres buidats per dins i disposats verticalment.

La velocitat de l’aigua, augmentada per una estricció o escanyall, fa entrar aire per uns forats, anomenats espiralls. Així baixa l’aigua per l’arbre, barrejada amb una munió de bombolles d’aire. Al final de l´arbre, una banqueta fa colpejar violentament el doll d’aigua i aire, separant les bombolles dels esquitxos d’aigua.

La caixa dels vents que ho envolta, manté l’aire comprimit sense que es perdi, alhora que drena l’aigua cap a un altre indret. L’aire comprimit es canalitza directament cap al forn.
Aquest aire està saturat de vapor d’aigua i arrossega alguna gota d’aigua líquida.

Farga Rossell. La Massana. Andorra Què és una Farga Catalana i més

La Puda, la seva font i el Balneari de Banyoles

La puda, no fa gaires anys, constituïa un espai emblemàtic de Banyoles. En l'actualitat el podem veure com un espai totalment al marge de la Ciutat i el Balneari resta abandonat.

(http://www.giromus.cat)El balneari i la font
El 1419 ja es troben referències d'una font anomenada Font Puda.
Va ser durant el segle XVII quan es reconeguè el poder guaridor de les seves aigues.
L'any 1829 l'Ajuntament construí una font artificial i una placeta al seu voltant per tal de potenciar la Font Pudosa.

Primer foren els animals els usuaris del manantial, conduïts pels seus amos fins les aigües pudentes perquè se'ls curessin les nafres que es feien treballant.
Cap a mitjans del segle XIX es construí el balneari que es convertí en el punt de màxima atracció turística de Banyoles i que restà obert fins la dècada dels 50 del següent segle.

Les propietats curatives de les seves aigües sulfuro-carbonatades eren aconsellables per tractaments de malalties de la pell i dels ossos o per problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. Al balneari, sempre regit per un metge de prestigi, els malalts es podien banyar (en una banyera de gres esmaltada o de mabre segons si eren de primera o segona classe), dutxar, inhalar o rebre pulveritzacions de gasos.

(Antigament a l'interior del Balneari) Una llista de preus recollida i publicada per en Lluís Martí Salló en el seu llibre "La Puda i el seu balneari" ens mostra que els banys d'immersió valien entre 1 i 2 pessetes, segons el tipus de banyera, i un llençol per assecar-se 0'25 cèntims.

El balneari no disposava d'allotjament per això cada estiu les fondes de la vila s'emplenaven i molts veïns propietaris de vivendes llogaven habitacions als foresters que aportaven importants recursos econòmics al poble.

Els clients del balneari s'hi traslladaven per mitjà de carruatges i carros. La posada Flora ja tenia, per aquesta finalitat, una excel·lent tartana ben acomodada i equipada que traslladava els banyistes de Banyoles al balneari.

El turisme del segle XIX era un turisme reposat, de passejar i prendre aigües medicinals. A finals de segle, a la Font Pudosa s'hi afegí l'encant que l'Estany va despertar en la burgesia. Es podia admirar la bellesa del seu paisatge, passejar tranquil·lament, prendre les aigües en el balneari, anar en barca…

L’aigua de la Font en no ser clorada no és potable, però molts banyolins encara veuen diàriament d’aquesta font quan raja. Abans no s’assecava mai, ara a l’estiu o quan reguen queda eixuta. L’aigua surt tot l’any a una temperatura mitjana de 17 graus, fet que provoca que a l’estiu sembli fresca i a l’hivern estigui calenta. De fet és la mateixa aigua que entra pel fons de l’estany de Banyoles.

Els Dipòsits Vells de Manresa

El Museu de la Tècnica de Manresa està ubicat als Dipòsits Vells de Manresa. La construcció dels dipòsits, realitzada entre 1861-1865, fou feta amb la finalitat de dotar la ciutat d'una reserva d'aigua. L'edifici compta amb tres dipòsits idèntics i independents coberts per dues voltes de pedra cadascun, amb una superfície de 2.400 m2.

El museu vol explicar la importància de l'aigua i, més concretament, de la sèquia que des del segle XIV porta l'aigua a al ciutat de Manresa, per al desenvolupament agrícola, primer, i industrial, després.




A més del sistema d'abastament d'aigua, s'hi poden veure altres formes d'aprofitament hidràulic: molins polvorers -una particularitat de la indústria manresana-, molins fariners, molins bataners, bombeig d'aigua, etc...

itinerari Sèquia de Manresa

El canal del Migdia

El canal del Migdia (Canal du Midi) és un canal francès que uneix el riu Garona amb el mar Mediterrani. Juntament amb el canal lateral de la Garona proveeix d'una via navegable interior des de l'Atlàntic fins la Mediterrània. Va ser allargat amb el Canal del Roine a Seta, i tot el conjunt en un principi tenia el nom de Canal reial del Llenguadoc. Els revolucionaris el 1789 li van canviar el nom per l'actual Midi (Migidia). Fou considerat pels contemporanis com l'obra més important del segle XVII.

En sentit estricte el Canal del Migdia designa la part que va de Tolosa al Mediterrani, de tot el conjunt del Canal dels dos mars, conjunt de vies navegables que permeten la unió del Mediterrani i l'Atlàntic: el canal, la Garona i el canal lateral de la Garona, construït a l'estuari de la Gironda des de Bordeus.

Foto:Anna G.P. "el Pais 2008"

Fou el comerç de blat que va motivar la construcció, entre 1666 i 1681, en el regnat de Lluís XIV, sota la supervisió de Pierre-Paul Riquet, cosa que el fa el canal més antic d'Europa en funcionament. Es tracta d'una obra complexa i enginyosa, per aconseguir l'aigua, Riquet, va canalitzar-la des de la Muntanya Negra fins al Seuil de Naurouze, el punt més elevat del recorregut i també el canvi de vessants del canal.

El 1996 fou classificat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat en la 20 sessió de l'UNESCO.

Elements dels recs. Els bagants

Foto d'enric brunet : http://www.panoramio.com/user/2566960?with_photo_id=19273405

La instal·lació de bagants (comportes per aturar l'aigua d'un rec i alçar el seu nivell o desviar-la) permetia pujar el nivell de les aigües, regular el cabal i augmentar així la potència dels salts.

EL REC MAJOR I LA LLOTJA DEL TINT

La llotja del tint és un edifici gòtic civil del s. XV, destinat al tint de les robes o teixits de llana que es fabricaven a Banyoles. És a prop de la Pia Almoina, en el barri antic. Originalment era de planta rectangular, d'un sol pis. La coberta, de dues aigües, se sostenia amb tres arcades ogivals situades a l'eix central. L'entrada antiga, situada a la façana contrària del carrer Especiatus, es feia a través d'una gran arcada. Al seu interior hi havia tines excavades a la roca, a banda i banda d'un passadís central.Els edificis destinats a tints eren alts perquè es produïen vapors insans que calia evitar. Les teles tenyides es penjaven sota la teulada durant el primer assecat. L'aigua de les tines arribava des del rec Major, circulava per elles i anava a parar altre cop al mateix rec. Malgrat el seu nom actual no sembla que hagi estat mai una llotja de contractació, encara que potser era emprada com a edifici gremial.

L'entrada antiga de la Llotja del Tint estava situada a la façana contrària del carrer Especiatus, es feia a través d'una gran arcada. A l'interior hi havia tines excavades a la roca, a banda i banda d'un passadís central. Els edificis destinats a tints eren alts perquè es produïen vapors insans que calia evitar. Les teles tenyides es penjaven sota la teulada durant el primer assecat. L'aigua de les tines arribava des del rec Major, circulava per elles i anava a parar un altre cop al mateix rec. A l'interior de l'edifici hi havia grans tines on es tintaven els famosos draps de Banyoles, que ja en el segle XIII s'exportaven a Gènova. L'aigua que s'utilitzava procedia del recs de l'estany, determinants per a l'impuls industrial de la vila. A començaments del segle XV es construeix l'edifici del Tint del carrer de Sant Pere, un edifici que pel que sembla, tot i que no s'ha trobat cap document que ho asseguri, deuria ser gremial i on hi deurien anar-hi els teixidors i paraires per tenyir-hi les peces de llana. En un cens dut a terme l'any 1421 s'esmenta que en una Banyoles amb 92 focs (famílies) i hi ha 29 persones que tenen oficis relacionats amb el ram tèxtil: " ... parayres, tixedors, tinyedors i drapers...", un percentatge força elevat tenint en compte la poca població de l'època. Aquesta xifra, poc a poc, anà creixent ja que a mitjan segle l'edifici del Tint es va anar quedant petit i se'n van haver de construir un de nou, però que fou enderrocat el 1467, possiblement abans d'estar acabat, per poder reparar les muralles amb les seves pedres. Tampoc no cal excloure l'existència d'altres tints de dimensions més reduïdes.

Bassa de la Farga de Banyoles

La majoria de molins havien d’aprofitar rius, rieres i recs de poc cabal. L’aigua que solia baixar no era suficient i per això es construïen basses.
Una part de l’aigua del rec es desviava fins arribar al molí, on s’omplia la bassa. Aquesta aigua acumulada a la bassa era la reserva d’energía.

Com és gran i profunda era la bassa, més podia treballar el molí.Les basses recollien l'aigua d'una petita conca en la qual s'hi feien uns canals de terra que arreplegaven l'aigua i la conduien cap a l'entrada de la bassa.

Les basses tradicionals s'aprofitaven especialment per l'abeuratge dels ramats. Són molt comunes en els paisatges mediterranis i són de molta utilitat, car aprofiten la gran quantitat d'aigua aportada per les tempestes. Si no s'en fa un manteniment adequat les basses s'omplen de terra i les conques es malmeten i deixen d'aportar aigua.

Des del punt de vista mediambiental les basses mediterrànies són importants per a una certa fauna i flora. El biotop aquàtic de les basses, siguin intermitents o permanents, manté unes relació estreta i intensa amb els sistemes ecologics terrestres que envolten la bassa.

La flora inclueix plantes aquàtiques de diversos tipus i joncs.
Molts dels animals més petits de la fauna típica de les basses depenen del plàncton que es forma. Són també molt comuns els insectes com les libèl·lules, i amfibis com les granotes, salamandres i tritons. Aquests atreuen als animals més grans com les serps, i aus, com el bernat pescaire i la polla d'aigua.

El Molí Paperer. Còm funciona?

PARTS DEL MOLÍ PAPERER

Antigament els molins paperers estaven dividits en les parts següents :
· El soterrani. Era el lloc on es trobaven les màquines de fer paper i era el lloc on es fabricava el paper.
· La planta baixa i el primer pis. Era el lloc on vivia el propietari del molí.
· El segon i el tercer pis. Era el lloc on hi havia els miradors o assecadors, es a dir, on s’assecava el paper.

Podeu consultar les parts del molí paperer i la gent que hi treballava.

la farga

Banyoles tenia molts salts d'aigua que s'aprofitaven per produïr energia i aquesta s'utilitzava en diversos tipus de molins: de farina, de paper, de pólvora, de metalls....