Històries de les hortes de Santa Eugènia

Un mussol color de cendra
	Les hortes de Santa Eugènia s’estenien darrera de la sèquia com un món a part, com un univers en miniatura FOTO: QUIM CURBET vegades penso que els anys passen com un batec d’ales, que s’esvaeixen en l’aire com l’alè glaçat dels dies d’hivern. Sembla que fos ahir el dia en què el pare de la Mariona es presentà a casa seva amb un mussol. Era un mussol petit, capgros i de color gris com la cendra dels tions que cremaven a la llar de l’estança, que servia com a menjador, cuina i sala d’estar. La Mariona era una nena de llargues trenes i ulls grossos, que et miraven inquiets i encuriosits. Vivia en una de les cases mitgeres entre el carrer Baix i la sèquia Monar. Les hortes de Santa Eugènia de Ter s’estenien darrere de la sèquia com un món a part, com un univers en miniatura..............(continuació)

Els horts i els mites

Pels romans, la bruixeria i sobretot el “mal d’ull” eren un perill temible. L’enveja i la ràbia contra una persona generaven una força maligna que es projectava contra l’individu objecte d’aquest sentiment. Aquest “mal d’ull” podia causar mala sort, malalties, infertitlitat, mort prematura, bogeria i tot tipus de calamitats. Per tal de protegir-se, es recorria als amulets fàl·lics. Per als romans no tenia cap connotació obscena sinó que era símbol d’abundància i bona sort. Fal·lus de pedra eren emplaçats a les entrades de les ciutats i de les cases. El déu Príap, que mostrava sempre un gran membre sota els seus vestits, era el protector dels horts i els jardins i garantia la presència de fruites i hortalisses als rebosts de les llars. L’amulet fàl·lic del Vilar, doncs, tenia una funció apotropaica i protectora, tant per homes com per dones però sobretot, com altres amulets, eren els infants qui els duien ja que eren els més indefensos davant la bruixeria.

Per Judit Ciurana Prast

Ca la Pilar del Rec

Abans d'amagar-se per sota de l'Abeurador travessant el carrer de la Canal, l'aigua del Major passava arran de la botiga de la Pilar del Rec. Just a l'altra riba de Ca la Pilar, fent cantonada cap a la plaça dels Estudis, hi havia un rentador magnífic, sempre net, que quedava tres escalons per sota del carrer i tenia un safareig gris fosc que relliscava. De baix estant, es veien els passos de la gent que passava per la vorera. La meva àvia hi feia els enterraments dels ratolins que caçava amb les rateres al celler i al rebost de la rerabotiga que tenia a tocar dels Turers. Ens hi portava a mi i al meu germà. Baixàvem al rentador, desembolicava aquella pobra bèstia amb el coll trencat, la posava al damunt d'un cartró prim i la deixava anar rec avall. El meu germà no recordo que feia. Jo em quedava embabacat mirant el cartró i em fascinava la filera de rentadors, més petits, que s'allargaven arran d'aigua tot al llarg del mur de cases que orientaven el curs de l'aigua. Algun venedor d'electrodomèstics va decidir un dia tapar aquell tram del rec i el safareig del carrer de la Canal va desaparèixer darrera d'una tàpia de rajols infame que, un dia d'aquests, Xisca de Gardi hauria d'enderrocar. Sense rec Ca la Pilar va perdre el cognom de tota la vida i la botiga es va anar esbravant.

Continueu la narració a :
http://vidalconfidencial.blogspot.com/2007/05/ca-la-pilar-del-rec.html