Dos banyolins estan fent un inventari dels centenars de fonts que hi als onze pobles de la comarca

... la majoria de les quals fa dècades que no ragen i són de difícil accés

Publicat a El Punt

13/01/11 02:00 - Ramon Estébanemail protegit

La font de Pujarnol, de Porqueres. Foto: FAMÍLIA ESTRAGUÉS.

Quantes fonts creieu que hi pot haver al Pla de l'Estany? Un llibre que està en preparació ens traurà aviat de dubtes, però els seus autors –els banyolins Enric i Gabriel Estragués, pare i fill– ja ens avancen una dada: un cop acabada la recerca en cinc dels onze municipis de la comarca i gairebé enllestits tres pobles més, n'han recopilat més de quatre-centes. “Calculem que acabarem amb unes vuit-centes”, diuen els autors. La xifra és elevada, però no ens hauria d'estranyar, tenint en comte que precisament l'aigua és un dels elements naturals que més personalitat donen al Pla de l'Estany. L'inventari comprèn fonts pròpiament dites –algunes, urbanes– i també biots, deus, reixorts i mines d'aigua, tant si ragen com si estan secs. “Només un 30% de les que hem localitzat ragen –lamenten els Estragués–, quan ens consta que fa uns cinquanta o seixanta anys sortia aigua de totes, segons ens han explicat la gent gran dels pobles”. En general, l'origen de les fonts és tan incert com remot, però és obvi que està lligat a les necessitats bàsiques de l'ésser humà i del bestiar en les societats rurals. En el cas del Pla de l'Estany, el treball dels Estragués aporta una dada aclaridora: d'entre les que ja tenen inventariades, la font més antiga de la comarca és la d'Ermedàs (Cornellà del Terri), l'aigua de la qual ja es feia servir a la cèlebre bòbila de l'època romana.

Moltes de les fonts són desconegudes per la immensa majoria de la població. La feina de localitzar-les s'ha fet a partir d'un treball previ que va fer Joan Pontacq –un expert excursionista i coneixedor del territori– i la col·laboració de centenars de persones d'arreu de la comarca, generalment homes i dones grans de pagès. Van iniciar la recopilació fa temps, però és d'un any ençà que dediquen unes hores cada dia a buscar les fonts, fotografiar-les i fer-ne una fitxa. “En molts de casos ens ha costat molt arribar-hi perquè els camins s'han perdut. Fins i tot un cop vam haver de baixar lligats amb una corda i en una ocasió vam ensopegar amb un senglar que ens va donar un bon ensurt”, expliquen els investigadors.

Compten poder publicar el treball aquest any mateix, quan acabin de tancar els tractes amb un editor. El projecte preveu que per a cada font el lector hi trobi fotografies, un plànol per accedir-hi (completat amb les coordenades de la seva situació per si es vol recórrer al GPS), i una explicació sobre la història i les característiques de l'indret.

FONTS DEL TERME. De la Caterineta. Per Martirià Brugada

Situada al mur meridional de l’antiga farinera de Can Sorribes (Can Belem), s’hi accedeix per un camí que passa damunt del rec de la Figuera d’en Xo que uneix la prolongació del carrer dels Valls amb la prolongació de Sant Roc i Ronda Fortià (resseguint el mur de la farinera). No raja i està abandonada. Segons en J. M. Mascaró, l’aigua era lleugerament ferruginosa i procedia d’una deu al inici de la riera de Canaleta que la família Barceló destinava a l’ús de la seva fàbrica de paper Torras i Morgat (on hi havia el Molí Nou). De menut, moltes vegades hi anava a recollir aigua amb càntirs, amb les meves germanes.

FONTS DEL TERME. La de Cal Nin.

Per Martirià Brugada Clotas

"Els que hem estat sempre del Terme, ens pot resultar curiós que consideri urbanes les fonts que segueixen. Però val a dir que, actualment, estan integrades al teixit urbà, especialment les que són al carrer de Sant Martirià, un sector fora del nucli antic de la vila i fora de les muralles considerat del Terme. No és estrany que la festa d’aquest veïnat, ja d’antic, és com un desglossament de la festa del Terme que la precedeix"

A la Ronda Fortià, a gregal del mur de la Cooperativa Agrícola, davant del baixant cap a Can Laqué, prop de l’inici de la carretera de Figueroles. L’aigua procedia de la Rajoleria. El seu nom procedeix de la proximitat de Cal Nin. La formen un petit bassi i una estela d’on emergia l’aixeta. Està abandonada i no raja.

La Puda, la seva font i el Balneari de Banyoles

La puda, no fa gaires anys, constituïa un espai emblemàtic de Banyoles. En l'actualitat el podem veure com un espai totalment al marge de la Ciutat i el Balneari resta abandonat.

(http://www.giromus.cat)El balneari i la font
El 1419 ja es troben referències d'una font anomenada Font Puda.
Va ser durant el segle XVII quan es reconeguè el poder guaridor de les seves aigues.
L'any 1829 l'Ajuntament construí una font artificial i una placeta al seu voltant per tal de potenciar la Font Pudosa.

Primer foren els animals els usuaris del manantial, conduïts pels seus amos fins les aigües pudentes perquè se'ls curessin les nafres que es feien treballant.
Cap a mitjans del segle XIX es construí el balneari que es convertí en el punt de màxima atracció turística de Banyoles i que restà obert fins la dècada dels 50 del següent segle.

Les propietats curatives de les seves aigües sulfuro-carbonatades eren aconsellables per tractaments de malalties de la pell i dels ossos o per problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. Al balneari, sempre regit per un metge de prestigi, els malalts es podien banyar (en una banyera de gres esmaltada o de mabre segons si eren de primera o segona classe), dutxar, inhalar o rebre pulveritzacions de gasos.

(Antigament a l'interior del Balneari) Una llista de preus recollida i publicada per en Lluís Martí Salló en el seu llibre "La Puda i el seu balneari" ens mostra que els banys d'immersió valien entre 1 i 2 pessetes, segons el tipus de banyera, i un llençol per assecar-se 0'25 cèntims.

El balneari no disposava d'allotjament per això cada estiu les fondes de la vila s'emplenaven i molts veïns propietaris de vivendes llogaven habitacions als foresters que aportaven importants recursos econòmics al poble.

Els clients del balneari s'hi traslladaven per mitjà de carruatges i carros. La posada Flora ja tenia, per aquesta finalitat, una excel·lent tartana ben acomodada i equipada que traslladava els banyistes de Banyoles al balneari.

El turisme del segle XIX era un turisme reposat, de passejar i prendre aigües medicinals. A finals de segle, a la Font Pudosa s'hi afegí l'encant que l'Estany va despertar en la burgesia. Es podia admirar la bellesa del seu paisatge, passejar tranquil·lament, prendre les aigües en el balneari, anar en barca…

L’aigua de la Font en no ser clorada no és potable, però molts banyolins encara veuen diàriament d’aquesta font quan raja. Abans no s’assecava mai, ara a l’estiu o quan reguen queda eixuta. L’aigua surt tot l’any a una temperatura mitjana de 17 graus, fet que provoca que a l’estiu sembli fresca i a l’hivern estigui calenta. De fet és la mateixa aigua que entra pel fons de l’estany de Banyoles.

FONT D’EN SALA. Conca de Canaleta. Per Martirià Brugada

Situada entre la urbanització de La Rajoleria i de Can Puig, al costat esquerra de la riera de Canaleta, sota el carrer dels Agraris, a l’alçada del carrer de la Font d’en Sala. És pública, si bé està clausurada i absolutament abandonada. L’arxiver Josep Grabuleda em recorda que “La forma una construcció del s. XVI (aprox.) formada per una estructura de planta rectangular amb coberta de volta apuntada. Són visibles en el seu interior diversos forats quadrangulars. L'arc ogival és fet de dovelles de travertí, bisellades en el intradós. Té les restes d’un mur de pedra afegit, probablement de període posterior. L'interior era accessible per mitjà d'una porta. Una escala moderna de formigó permet avui visitar-la a un nivell inferior respecte al carrer actual. Hi ha documentació que certifica que la font d’en Sala es remunta com a mínim al s. XVI, quan va ser reparada pel Comú de la Vila de Banyoles”.

FONT DE LA RAJOLERIA . Conca de Canaleta de Banyoles. Per Martirià Brugada

Es troba baixant de la sortida Banyoles Centre de la variant, al costat dret, a la part superior del sector de gregal del I.E.S. Josep Brugulat. Fent el camí a la inversa, venint de Banyoles, és al costat esquerra de l’antiga carretera de Figueroles, abans del inici del camí al veïnat de Mas Usall. És pública, no raja i l’indret denota deixadesa i abandó. Els detalls i la composició ho estudia bé en J. M. Masgrau . En G. Palmada n’estudia la conducció a diverses fonts de Banyoles a través de la Mina (construïda entre el 1799 i el 1805 per iniciativa del batlle Francesc Bell-lloc) i a la desapareguda Font del Túmul (s. XV). L’A. M. Rigau parla de la inauguració d’una remodelació (el 1917), quan s’hi col·locà la el cilindre de travertí dur que posteriorment es traslladà a la placeta de la Font, d’on procedia ja. Era una de les fonts preferides de les passejades del Casal d’Estiu i de les escoles.

Planol de Gerau Palmada

FONT DE LES ARCADES a la conca de canaleta

En J. Pontacq ens la descriu dient: “Situada damunt mateix del rec de les Arcades o Canaleta. El pont situat al costat de la font, el manà construir l’alcalde Martirià Morgat l’any 1870 (en una llosa del pont s’hi veu la inscripció: M. M. 1870), a requeriment del propietari del Mas Palau per poder accedir bé amb carro a la casa de les Arcades. A l’altra costa del pont (costat meridional) encara es distingeixen els basaments d’unes arcades d’un petit aqüeducte que s’utilitzava per dur aigua potable a Banyoles des de la font de la Rajoleria (per la Mina). La font de les Arcades naixia uns metres aigües més avall del pont, fins que una rierada, ara fa uns 25 anys, va trencar la canonada feta de rajola i la van reconstruir a l’emplaçament actual”. La font raja, però l’indret, tot i ser agradable, no està massa ben cuidat.

Per Martirià Brugada Clotas

LES FONTS DE LA CONCA DE CANALETA

CONCA DE CANALETA

Centrada per la riera de Canaleta, a l’inici del Terri, el flanqueja (a ponent) el puig de Sant Martirià escalonat per feixes d’olivets i de conreus diversos: vinyes (fins el s. XIX), cereals i hortes (a la part més baixa). A orient, queda flanquejat per la costa que es forma des de Mas Fam (a tramuntana), Mas Usall, Figueroles i Can Puig.

FONT DEL POUET

Es troba al inici de la riera de Canaleta, a la banda de gregal de la conca, entre Mas Fam i Mas Usall, al naixement de la riera de Caneletes (del Terri), prop d’una granja. Encara que es trobi deixada, raja i omple un safareig que, abans, a més de facilitar la bugada i el reg dels horts propers, oferia refrescants i desinhibides cabussades d’estiu a mainada de l’entorn. En gaudien els pagesos que treballaven pels camps de la contrada i hi abeuraven el bestiar. És poc coneguda i mal cuidada. L’esmenten en J. Hostench , en J. M. Mascaró i recentment en J. Pontacq.

Per Martirià Brugada Clotas

FONTS DE BANYOLES QUE CAL RESCATAR DE L'OBLIT

A LA COSTA DE LIÓ

• FONT D’EN TEIXIDOR O DE LES MERCEDES

És al veïnat de Lió, dintre de la finca on hi havia el càmping El Sombrero, sobre mateix de la carretera de Banyoles a Olot, prop de l’encreuament amb la carretera de circumval·lació de l’estany, i a la part de baix del camí de Lió al Mirador. L’havia visitat diverses vegades quan, d’infant, participava al Casal d’Estiu i visitàvem les fonts de l’entorn. Els veïns del c. Sant Antoni hi celebraven un aplec en ocasió de la festa patronal (juny). Inicialment s’esmenta com la “Font d’en Teixidor”, ja que la finca era de Can Brugada Teixidor. Quan la finca fou adquirida per en Josep M. Mascaró, embellí la font i la dedicà a la seva esposa Mercedes (el 1898). Únicament com a “Font d’en Teixidor”, l’esmenta en J. Hostench i, copiant la mateixa llista, al seu lloc, en J. M. Mascaró hi esmenta la de les Mercedes. Mn. Constans en parla per separat, com si fossin dues fonts diferents, però amb les mateixes característiques i situació. En F. Corominas la descriu únicament com a “Font de les Mercedes”. Es pot considerar semipública encara que darrerament ha estat privatitzada del tot. No m’ha estat possible comprovar-ne la situació, si bé un veí em digué que pràcticament està soterrada.

• FONT DEL FREIXE

Situada a la part alta de la costa, entre el Mirador de l’estany, la urbanització dels Tres Pins i del Mas Cona, sota la carretera de Banyoles a Figueres, on comença la carretera d’Usall... És pública, encara que gairebé ignorada. L’accessibilitat és pràcticament impossible. L’havia visitat diverses vegades juntament amb el meu pare (a.c.s.) i recordo el paratge com un lloc ombrívol, tranquil i em sembla recordar que hi havia un gran freixe que donava el nom a la font. Únicament l’esmenten en J. Hostench i en J. M. Mascaró.

Per Martirià Brugada Clotas

Fonts de la costa de Lió. FONT D'EN PETITES. Per Martirià Brugada Clotas

Des d’Usall fins al puig de Sant Martirià es forma una costa que baixa gairebé de sobte fins l’estany, deixant espai per els veïnats de Can ,Lió i el Mas Arabeig.

La trobem al sector nord-occidental de l’estany, a la zona dels Amarradors, sota mateix de Lió i de la cruïlla de la carretera de Banyoles a Olot, la que voreja l’estany i la que puja a Can Ordis, prop del rec de les Guixeres i del rec de la Mina de les Roques. Era la deu originaria del servei d’aigües que es servia en algunes cases de Banyoles, gestionada per l’Oliveras (en Petites) . És pública. Seria la que en J. M. Mascaró anomena “Manantial d’en Morgat”. Té un bon raig, però no està massa ben cuidada.

RECUPEREM LES NOSTRES FONTS! LES FONTS DEL TERME I DE BANYOLES. Per Martirià Brugada Clotas

En algun programa d’altres anys s’ha parlat de la tomba que havia hostatjat les relíquies dels sants Abdó i Senén a Santa Maria d’Arles (Vallespir) i que contínuament s’omple meravellosament d’aigua. També, s’ha parlat del primer sarcòfag que hostatjà les sagrades restes dels nostres patrons, a la catacumba de Poncià (Roma) i que es troba envoltada d’aigua cristal·lina i subterrània. A més, els dos màrtirs han estat invocats per demanar la pluja adequada pels conreus. Per aquestes raons i per la voluntat d’ajudar a preservar el patrimoni del Terme, m’ha semblat adequat parlar enguany de les fonts.

A l’entorn de Banyoles tenim bones mostres d’un creixent procés de degradació i destrucció del patrimoni natural i històric. Seria ben interessant iniciar un moviment de repulsa i sobretot de redescoberta, neteja i recuperació, dignificació i salvaguarda de diversos indrets d’interès i, en particular, de les fonts.

De moment, tenim estudis, amb bones referències, dedicats a les fonts de Banyoles. En cito els autors més significatius: Joaquim Hostench (el 1891), Josep M. Mascaró (el 1914), Joan Vidal (1925), Lluís G. Constans (1951), EL BAGANT (1982), Antoni M. Rigau (2001), Joan Pontacq (amb un extens inventari de fitxes), Guerau Palmada (2006)...

Aquest és únicament un petit avanç d’un estudi que cal dedicar a les fonts de Banyoles i als seus paratges que puc testimoniar que es tenen absolutament descuidats, abandonats i deplorables, fora d’alguna excepció. Recordem que, a més de l’estany, a Banyoles també hi ha fonts que cal conèixer, cuidar, gaudir, estimar... i que havien estat molt estimats pels nostres avantpassats.

Quan sembla que es vol potenciar el turisme esportiu, seria bo la creació d’ itineraris que facilitin el trekking i el trek bikes , i on les fonts i els seus paratges, degudament indicats, esdevinguin els punts neuràlgics d’un ric recorregut que oferiria una circumval·lació gairebé idíl·lica al cor del Pla de l’Estany, fa.

La Font Pudosa

Des del s. XV es coneixia la Font Pudosa, i d'abans del s. XVI existia un Rec de la Font Pudosa, però no fou fins el s. XVIII quan es reconegué el poder de guarir malalties que tenien les seves aigües. Des de llavors hi assistiren regularment malalts en busca d'una curació.

Al s. XIX la vila dedicà els seus esforços a potenciar la Font Pudosa. L'any 1829 l'Ajuntament construí una font artificial i una placeta pública. De l'any 1847 data la contrucció d'una barraca amb dues banyeres, i del 1848 un projecte de carretera fins a la font, amb seients de tant en tant perquè la gent que hi anés passejant pogués reposar. L'any 1850 es construí una nova plaça amb una font piramidal al centre. També s'amplià l'edifici de can Fontpudosa (a l'altra costat de la carretera) amb deu banys i una canonada per poder portar l'aigua al recinte, ja que abans es feia a galletades. S'edificà el balneari l'any 1862.

http://www.banyolescultura.net/pudacat.htm

http://www.detallsphotos.cat/reportatges/2-font-pudosa