L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunta i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La seva superfície és de 111,7 hm² i la seva profunditat màxima és de 130 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la la Península i un sistema ambiental d'extraordinari valor.És fruit de circumstàncies tectòniques (la prolongació de la falla d'Albanyà) i carstiques (el massís de l'Alta Garrotxa i els guixos eocènics).
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.
La peculiar evolució hidrogeològica de la Conca Lacustre de Banyoles-Besalú començà a finals del Pliocè i principis del Plistocè, a les portes del Quaternari.Aquests fenòmens constitueixen la descàrrega en superfície, en forma de brolladors i estanys, d'un aqüífer que es carrega a l'Alta Garrotxa. Seguiren un eix Nord-Sud, des de Besalú i Dosquers, fins a Banyoles, passant pel llit del Fluvià i el Pla d'Usall. Altres manifestacions s'han donat a la Vall de Sant Miquel de Campmajor.
L'Estany de Banyoles no aparegué fins la Glaciació Mindel i devia semblar-se molt poc al que hi ha ara. Inundava, amb aigües someres, una bona part de les terres de ponent i del nord. El seu desguàs natural, després d'inundar la plana, fou cap a llevant, on aprofità la baixada de cota. Primer, circulà entre els turons de Miànigues i de la Font Pudosa. Però s'anà desplaçant per l'efecte colmador del travertí. Això provocà un augment de les aigües, que venceren el dic de contenció a banda i banda del turó de'n Ramis (on hi ha l'actual Ajuntament). Aquest fet es pot datar a l'entorn de la Glaciació Riss ( fa 280.000 anys) Aquest desguàs, s'anà ampliant i es consolidà fins els temps històrics, quan s'esboçà el riu Terri.
La ciutat de Banyoles està situada sobre blocs de travertí, formats pel desguàs natural de l'Estany. Moltes de les cases de la ciutat s'han construït amb aquesta pedra que encara ara s'explota per a la construcció.
Les aigües de la Conca Lacustre són riques en sals carbonatades, especialment de calci. Això fa que, en determinades condicions, aquestes sals precipitin i formin calç (que tantes repercusions domèstiques té).
A la riba sud i est de l'Estany, la precipitació és tan evident que construeix formacions rocoses dins l'aigua mateixa. Aquests blocs de pedra són el travertí que formen blocs irregulars, de formes arrodonines i d'un característic color que les distingeix.
El travertí encara s'està formant a l'Estany. És un procés molt lent, però que posa de manifest la importància dels processos físico-químics que es donen dins l'aigua. D'altra banda, els blocs de travertí constitueixen un hàbitat molt valorat pels petits animalets aquàtics i, fins i tot, els peixos que hi troben amagatalls i una munió d'invertebrats que els serveixen d'aliment.
Pel que fa als espais protegits, l'àrea lacustre de l'Estany va entrar a formar part de la xarxa d'espais naturals protegits de Catalunya amb l'aprovació del PEIN (1992). A més, l'Estany de Banyoles ha estat inclòs a la llista REMSAR per la seva importància internacional com a zona humida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada