
Als principis del segle IX es varen establir monjos Benedictins en el que ara es coneix com Banyoles (antigament Baniola o Balneolae paraula llatina que significa lloc on banyar-se amb aigüers somes). Segurament, en aquells moments, era despoblat o bé amb pocs habitats donat els seu caràcter fronterer amb els musulmans.
Una de les prioritats d’aquella vila incipient era dominar les aigües de l’Estany i els seus aiguamolls per utilitzar-los per a l’agricultura i la indústria que poc a poc es va anar desenvolupant.
Així dons, amb un gran esforç físic i d’enginyeria, es va començar a drenar els aiguamolls, construïnt una mota (Eminència de terra artificial ) i uns recs per conduir les aigües.
Van triar els llocs més idonis que suposaven menys treball i major utilitat.
Els primers recs que es van construir van ser els de’n Teixidor i de ca n’Hort. Al segle XI es van fer els recs de la Figuera d’en Xo i Major, per a utilitats industrials; el darrer va ser el rec de Guèmol, destinat a activitats agrícoles, ja que s’utilitzava per al regadiu del pla de Banyoles.
Els recs servien també com a sobreeixidors naturals dels aiguamolls de l’Estany, evitant en moltes ocasions el seu desbordament, tot drenant-los de manera natural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada