Enclavats en una petita vall, els horts de Guèmol dibuixen un paisatge singular, un testimoni de la història de Banyoles i de la seva intensa relació amb l’Estany que es resisteix a desaparèixer. Limitats per un costat pel puig de la Puda -retallat per feixes antigament conreades- i per l'altre pel puig d’en Colomer -on sobresurt la silueta de l’església de Guèmol i diverses cases del veïnat- el conjunt dels horts configuren un espai verd i ufanós. Un autèntic jardí mediterrani regat des de fa segles per l'aigua pura i neta de l'Estany de Banyoles a través del rec de Guèmol. L’ancestral sistema de regadiu dels conreus, respectat encara avui estrictament, fa possible que l'aigua del rec arribi arreu i determina el dia de regatge de cada hortalà.En Miquel Matamala m'
assenyala les verdures del seu hort. Faves, pèsols, enciams, escaroles, patates, alls... També arbres fruiters: presseguers, cirerers i pruners. A un racó guarda les canyes, que ha obtingut de la vora del rec, que serviran per nesprar les tomateres i les mongetes. Alguns dels horts estan falcats amb travertí per un costat per tal que el terreny, que té una lleugera pendent, quedi pla. Aquí tots els mecanismes i tots els enginys per millorar la productivitat, inclosa l’aigua que s’obté del rec de Guèmol, provenen dels recursos que proveeix el lloc, del propi territori, en una barreja de saviesa popular i necessitat de reduir costos
que tants anys havien viscut d'aquelles terres sense ser seves, van fer l'esforç de comprar-les. Des de llavors els horts de Guèmol són propietat de diverses famílies, gent humil i treballadora -banyolins de tota la vida, provinents dels pobles del voltant o de fora de Catalunya- que han abocat part dels seus esforços a cuidar les terres com a ofici principal, com a complement o senzillament com a distracció.
El pare d'en Miquel va morir l'any 1944 amb només 35 anys. Ell encara era un nen però no li va quedar més remei que ajudar el seu avi i la seva mare a tirar endavant la família. Des de llavors no ha deixat de treballar dur, vivint del que donaven els horts –durant una temporada compaginant-ho també amb l’activitat ramadera-, venent la producció cada dimecres al mercat de Banyoles o bé portant-la a la cooperativa agrícola. Encara avui la dona d'en Miquel, la Dolors, cada dimecres omple la seva parada del mercat amb verdura fresca i boníssima, un regal pels que no volem menjar tomàquets o enciams de supermercat.
En Miquel pertany a la darrera generació de banyolins i banyolines que han viscut estrictament del que els donaven les terres agrícoles. Mentre ell treballava i vivia del camp, els seus veïns se n'anaven a treballar a la indústria o a fer de paletes i deixaven els horts pels vespres o pel cap de setmana. Ell ha resistit i fins i tot ara, ja jubilat, hi continua dedicant unes set hores al dia.
Un sistema de regadiu ancestral
En Miquel, com la resta d’hortalans de la zona, rega les seves terres amb les aigües del rec de Guèmol. Aquest fou l’últim dels sis recs que surten de l’Estany de Banyoles que es va construir, probablement entre els segles XVI i XVII. Els primers recs es van construir a partir del segle IX i el primer ús, abans que l’industrial, fou justament regar els horts.
La simplicitat i eficàcia del sistema de regadiu dels horts banyolins ha fet que hagi perdurat més de mil anys sense patir gaires canvis. Aquest sistema, absolutament singular al nostre país, es basa en una extensa, irregular i laberíntica xarxa de recs amb moltes derivacions, o ramals, que possibiliten l’accés de l’aigua a pràcticament qualsevol indret. Només la posició de les cadiretes o bagants, que barren el pas de l’aigua o li donen via lliure, indica el camí que ha de seguir fins a arribar a cada un dels horts, regats mitjançant la tècnica tradicional d’inundació. En molts casos aquests ramals estan construïts amb travertí, el material originari de construcció dels recs, tot i que en altres casos són de ciment, de rajola o senzillament de terra. A part de Guèmol, on millor es pot observar aquest sistema de regadiu és a Sota Monestir, entre el Barri Vell i el barri de Canaletes, actualment la zona d’horta tradicional de Banyoles més extensa i més ben conservada.
A partir del segle XIII la força hidràulica dels recs va proporcionar una enorme puixança industrial posant-se en funcionament nombrosos molins, especialment per a la indústria de la pell (adoberies) i de teixits (drapers), però també per moldre el gra (fariners). L’ús industrial dels recs ràpidament va passar a ser prioritari i per tal de garantir que als molins no els faltés l’aigua es va dictaminar que els pagesos només podrien regar els anomenats “dies de riego”, això és els caps de setmana -concretament des de la una de la tarda dels dissabtes fins a la 1 de la matinada dels dilluns- i els dies festius. És a dir quan la indústria no treballava. D’aquesta manera es garantia, a més, que l’aigua utilitzada per regar no estigués contaminada. A la Concòrdia de les Aigües de l’Estany, de 1685, per la qual el Monestir transferia les aigües de l’Estany i dels recs al municipi, es feia esment de la costum de regar els caps de setmana i festius i ja se la qualificava d’antiga. Mitjançant la Concòrdia es va crear també la figura del Batlle d’Aigües, amb l’objectiu de vetllar pel compliment de la legislació referent a la distribució i els usos de les aigües de l’Estany i els recs.
Bona part del traçat de recs no tenia, però, cap molí aigües avall i, per tant, en aquests casos s’acceptava que els pagesos poguessin regar fora dels “dies de riego”. Generalment es tractava dels trams de rec amb menys cabal per la qual cosa molt sovint no era possible que regués més d’un pagès alhora. És per això que, a través de pactes no escrits que anaven passant de generació en generació i que s’anaven modificant en funció de les conveniències, els hortalans es repartien els dies i les hores de rec i decidien a partir de quina derivació podien agafar l’aigua. Per tal de posar sobre paper aquests acords el 1907 es van aprovar les Ordenances d’aprofitament de les aigües de l’Estany que, de manera absolutament minuciosa, detallaven els dies de regatge de cada un dels horts de regadiu de Banyoles.
assenyala les verdures del seu hort. Faves, pèsols, enciams, escaroles, patates, alls... També arbres fruiters: presseguers, cirerers i pruners. A un racó guarda les canyes, que ha obtingut de la vora del rec, que serviran per nesprar les tomateres i les mongetes. Alguns dels horts estan falcats amb travertí per un costat per tal que el terreny, que té una lleugera pendent, quedi pla. Aquí tots els mecanismes i tots els enginys per millorar la productivitat, inclosa l’aigua que s’obté del rec de Guèmol, provenen dels recursos que proveeix el lloc, del propi territori, en una barreja de saviesa popular i necessitat de reduir costosque tants anys havien viscut d'aquelles terres sense ser seves, van fer l'esforç de comprar-les. Des de llavors els horts de Guèmol són propietat de diverses famílies, gent humil i treballadora -banyolins de tota la vida, provinents dels pobles del voltant o de fora de Catalunya- que han abocat part dels seus esforços a cuidar les terres com a ofici principal, com a complement o senzillament com a distracció.
El pare d'en Miquel va morir l'any 1944 amb només 35 anys. Ell encara era un nen però no li va quedar més remei que ajudar el seu avi i la seva mare a tirar endavant la família. Des de llavors no ha deixat de treballar dur, vivint del que donaven els horts –durant una temporada compaginant-ho també amb l’activitat ramadera-, venent la producció cada dimecres al mercat de Banyoles o bé portant-la a la cooperativa agrícola. Encara avui la dona d'en Miquel, la Dolors, cada dimecres omple la seva parada del mercat amb verdura fresca i boníssima, un regal pels que no volem menjar tomàquets o enciams de supermercat.
En Miquel pertany a la darrera generació de banyolins i banyolines que han viscut estrictament del que els donaven les terres agrícoles. Mentre ell treballava i vivia del camp, els seus veïns se n'anaven a treballar a la indústria o a fer de paletes i deixaven els horts pels vespres o pel cap de setmana. Ell ha resistit i fins i tot ara, ja jubilat, hi continua dedicant unes set hores al dia.
Un sistema de regadiu ancestral
En Miquel, com la resta d’hortalans de la zona, rega les seves terres amb les aigües del rec de Guèmol. Aquest fou l’últim dels sis recs que surten de l’Estany de Banyoles que es va construir, probablement entre els segles XVI i XVII. Els primers recs es van construir a partir del segle IX i el primer ús, abans que l’industrial, fou justament regar els horts.
La simplicitat i eficàcia del sistema de regadiu dels horts banyolins ha fet que hagi perdurat més de mil anys sense patir gaires canvis. Aquest sistema, absolutament singular al nostre país, es basa en una extensa, irregular i laberíntica xarxa de recs amb moltes derivacions, o ramals, que possibiliten l’accés de l’aigua a pràcticament qualsevol indret. Només la posició de les cadiretes o bagants, que barren el pas de l’aigua o li donen via lliure, indica el camí que ha de seguir fins a arribar a cada un dels horts, regats mitjançant la tècnica tradicional d’inundació. En molts casos aquests ramals estan construïts amb travertí, el material originari de construcció dels recs, tot i que en altres casos són de ciment, de rajola o senzillament de terra. A part de Guèmol, on millor es pot observar aquest sistema de regadiu és a Sota Monestir, entre el Barri Vell i el barri de Canaletes, actualment la zona d’horta tradicional de Banyoles més extensa i més ben conservada.
A partir del segle XIII la força hidràulica dels recs va proporcionar una enorme puixança industrial posant-se en funcionament nombrosos molins, especialment per a la indústria de la pell (adoberies) i de teixits (drapers), però també per moldre el gra (fariners). L’ús industrial dels recs ràpidament va passar a ser prioritari i per tal de garantir que als molins no els faltés l’aigua es va dictaminar que els pagesos només podrien regar els anomenats “dies de riego”, això és els caps de setmana -concretament des de la una de la tarda dels dissabtes fins a la 1 de la matinada dels dilluns- i els dies festius. És a dir quan la indústria no treballava. D’aquesta manera es garantia, a més, que l’aigua utilitzada per regar no estigués contaminada. A la Concòrdia de les Aigües de l’Estany, de 1685, per la qual el Monestir transferia les aigües de l’Estany i dels recs al municipi, es feia esment de la costum de regar els caps de setmana i festius i ja se la qualificava d’antiga. Mitjançant la Concòrdia es va crear també la figura del Batlle d’Aigües, amb l’objectiu de vetllar pel compliment de la legislació referent a la distribució i els usos de les aigües de l’Estany i els recs.
Bona part del traçat de recs no tenia, però, cap molí aigües avall i, per tant, en aquests casos s’acceptava que els pagesos poguessin regar fora dels “dies de riego”. Generalment es tractava dels trams de rec amb menys cabal per la qual cosa molt sovint no era possible que regués més d’un pagès alhora. És per això que, a través de pactes no escrits que anaven passant de generació en generació i que s’anaven modificant en funció de les conveniències, els hortalans es repartien els dies i les hores de rec i decidien a partir de quina derivació podien agafar l’aigua. Per tal de posar sobre paper aquests acords el 1907 es van aprovar les Ordenances d’aprofitament de les aigües de l’Estany que, de manera absolutament minuciosa, detallaven els dies de regatge de cada un dels horts de regadiu de Banyoles.
El regatge dels horts de Guèmol
Tal com hem comentat abans, però, el menor cabal d’aquest rec feia necessari establir un sistema de torns entre els hortalans que s’ha seguit respectant fins avui.
El rec de Guèmol té un traçat majoritàriament soterrat fins que travessa al carrer del Remei, a partir del qual avança pels darreres de les cases i els masos del veïnat que va donar nom al rec. Just al costat de l’església de Guèmol neix un ramal que es desvia cap al sud i que, amb un recorregut pràcticament circular, abraça les terres situades entre el puig de la Puda i el puig d’en Colomer. Retorna les aigües al mateix rec de Guèmol cent metres avall de l’església, prop d’un formidable rentador fet de travertí que utilitzaven les dones del veïnat per rentar la roba i els hortalans per netejar les verdures.
El ramal que surt de l’església de Guèmol no porta aigua permanentment sinó tan sols quan es necessita per regar. Únicament fa falta obrir la cadireta, una petita comporta que permet aturar i desviar l’aigua, per tal de modificar-ne el curs habitual i fer que flueixi pel costat dels horts. A partir d’aquest ramal es crea tot un nou sistema de ramals secundaris i terciaris, majoritàriament de ciment o de terra però també de travertí, per fer entrar definitivament l’aigua dins els horts. En alguns casos el sistema per aturar o deixar passar l’aigua és encara més rudimentari que les cadiretes i s’utilitzen altres materials com pedres, ciment o fins i tot sacs i bosses de plàstic. D’altra banda, una petita part dels horts se situa a més alçada que el ramal principal i això obliga a utilitzar un petit motor per elevar l’aigua.
Al sector d’horts situats a redós de l’església de Guèmol els dies de rec són el diumenge i el dilluns. En funció de les seves necessitats, en Miquel i els seus veïns hortalans es posen d’acord sobre les hores exactes que li tocarà a cada un. Unes hores abans de començar a regar –sovint al vespre del dia abans- obren la cadireta del rec de Guèmol perquè circuli aigua pel ramal i la terra es comenci a estovar. D’aquesta manera quan comencen a regar l’aigua no es perd per filtració i poden aprofitar-la millor. Quan és el seu torn en Miquel activa tot el seu sistema de ramals, en bona part construït per ell mateix, i amb l’ajuda d’un tràmec permet que l’aigua flueixi per cada una de les regues de l’hort i s’acabi escolant per la terra. Un cop tots els hortalans han regat tornen a tancar la cadireta i deixen que l’aigua del rec de Guèmol avanci cap al pla de la Formiga i cap a les Pedreres, en uns terrenys que fins fa poques dècades també eren horts regats pels recs i que avui estan ocupats per carrers i cases.
En Miquel recorda que fa molts anys les disputes per l’ús de l’aigua eren molt habituals. Hortalans que regaven a deshores, creació de ramals sense autorització, regatge de terres que no eren de regadiu, mal ús de les cadiretes... eren motiu d’enfrontament i també de multa per part de la Comissió d’Aigües, presidida pel Batlle d’Aigües. Avui les coses han canviat. Cada cop hi ha menys terres de conreu al voltant del rec de Guèmol i l’aigua, si no és per la sequera, ja no és un recurs tant escàs. Per això les disputes entre hortalans han passat a ser una cosa del passat. Avui es respecten sense problemes les hores de regadiu i a més es posen d’acord per netejar de manera periòdica el rec per tal d’assegurar que l’aigua circuli correctament.
A principis dels 80 els regants del rec de Guèmol tenien el projecte de millorar el sistema de regadiu, revestint els ramals per evitar pèrdues i millorant la distribució de l’aigua. Llavors, però, es van adonar que el Pla general d’ordenació urbanística de Banyoles preveia urbanitzar aquesta zona i van considerar inútil invertir en uns horts que podrien desaparèixer en pocs mesos. Han passat 25 anys, les grues encara no han arribat a Guèmol i avui s’arrepenteixen de no haver-ho fet.
Un futur incertEl rec de Guèmol té un traçat majoritàriament soterrat fins que travessa al carrer del Remei, a partir del qual avança pels darreres de les cases i els masos del veïnat que va donar nom al rec. Just al costat de l’església de Guèmol neix un ramal que es desvia cap al sud i que, amb un recorregut pràcticament circular, abraça les terres situades entre el puig de la Puda i el puig d’en Colomer. Retorna les aigües al mateix rec de Guèmol cent metres avall de l’església, prop d’un formidable rentador fet de travertí que utilitzaven les dones del veïnat per rentar la roba i els hortalans per netejar les verdures.
El ramal que surt de l’església de Guèmol no porta aigua permanentment sinó tan sols quan es necessita per regar. Únicament fa falta obrir la cadireta, una petita comporta que permet aturar i desviar l’aigua, per tal de modificar-ne el curs habitual i fer que flueixi pel costat dels horts. A partir d’aquest ramal es crea tot un nou sistema de ramals secundaris i terciaris, majoritàriament de ciment o de terra però també de travertí, per fer entrar definitivament l’aigua dins els horts. En alguns casos el sistema per aturar o deixar passar l’aigua és encara més rudimentari que les cadiretes i s’utilitzen altres materials com pedres, ciment o fins i tot sacs i bosses de plàstic. D’altra banda, una petita part dels horts se situa a més alçada que el ramal principal i això obliga a utilitzar un petit motor per elevar l’aigua.
Al sector d’horts situats a redós de l’església de Guèmol els dies de rec són el diumenge i el dilluns. En funció de les seves necessitats, en Miquel i els seus veïns hortalans es posen d’acord sobre les hores exactes que li tocarà a cada un. Unes hores abans de començar a regar –sovint al vespre del dia abans- obren la cadireta del rec de Guèmol perquè circuli aigua pel ramal i la terra es comenci a estovar. D’aquesta manera quan comencen a regar l’aigua no es perd per filtració i poden aprofitar-la millor. Quan és el seu torn en Miquel activa tot el seu sistema de ramals, en bona part construït per ell mateix, i amb l’ajuda d’un tràmec permet que l’aigua flueixi per cada una de les regues de l’hort i s’acabi escolant per la terra. Un cop tots els hortalans han regat tornen a tancar la cadireta i deixen que l’aigua del rec de Guèmol avanci cap al pla de la Formiga i cap a les Pedreres, en uns terrenys que fins fa poques dècades també eren horts regats pels recs i que avui estan ocupats per carrers i cases.
En Miquel recorda que fa molts anys les disputes per l’ús de l’aigua eren molt habituals. Hortalans que regaven a deshores, creació de ramals sense autorització, regatge de terres que no eren de regadiu, mal ús de les cadiretes... eren motiu d’enfrontament i també de multa per part de la Comissió d’Aigües, presidida pel Batlle d’Aigües. Avui les coses han canviat. Cada cop hi ha menys terres de conreu al voltant del rec de Guèmol i l’aigua, si no és per la sequera, ja no és un recurs tant escàs. Per això les disputes entre hortalans han passat a ser una cosa del passat. Avui es respecten sense problemes les hores de regadiu i a més es posen d’acord per netejar de manera periòdica el rec per tal d’assegurar que l’aigua circuli correctament.
A principis dels 80 els regants del rec de Guèmol tenien el projecte de millorar el sistema de regadiu, revestint els ramals per evitar pèrdues i millorant la distribució de l’aigua. Llavors, però, es van adonar que el Pla general d’ordenació urbanística de Banyoles preveia urbanitzar aquesta zona i van considerar inútil invertir en uns horts que podrien desaparèixer en pocs mesos. Han passat 25 anys, les grues encara no han arribat a Guèmol i avui s’arrepenteixen de no haver-ho fet.
En plena primavera el que més destaca de les hortes de Guèmol, vistes des del puig de la Puda, és els diversos tons de verd –de les hortalisses, dels arbres fruiters, de les oliveres, de l’ordi, de les herbes que creixen als marges- que aporten frescor en un dia calorós de maig. Aquesta petita talaia és un bon indret per intentar retenir amb la mirada un espai, uns espais, plens d’història, natura i cultura, carregats d’identitat banyolina, però que semblen condemnats a desaparèixer.
En Miquel s’estima els horts com ningú i considera que aquest és un espai privilegiat. Li sabria molt greu que es perdessin però també és conscient de l’evolució que ha tingut el sector agrícola les darrers dècades. Fa cinquanta anys fins i tot el puig de la Puda s’aprofitava per adequar-hi horts, a les feixes creades per la mà humana, malgrat el poc espai del que disposaven i tot i no tenir accés directe a l’aigua. Avui la majoria d’aquestes feixes estan abandonades i, el que és pitjor, això mateix comença a passar a alguns dels horts de la vall. Els seus dos fills no han seguit treballant al camp i no surten arrendataris de les terres. Ja hem dit, a més, que les hortes de Guèmol estan classificades com a sòl urbanitzable en el Pla general de Banyoles i això significa que, si ningú no ho evita, tenen els dies comptats. Aquesta història, la dels horts de Guèmol, sembla condemnada a un final inevitable. Algú dirà que és llei de vida...
Foto de Salvador Salrà
Però no hi ha dubte que bufen vents de canvi. Moltes poblacions del nostre entorn -com Olot, Girona, Besalú o Lloret- revaloritzen els seus horts: fan cursets per aprendre a menar-los, creen horts municipals de lloguer i horts escolars i promocionen els seus productes frescos a través de marques de qualitat. Són conscients que representen uns valors socials, mediambientals, paisatgístics, històrics i culturals –i, per què no, també productius- importantíssims, una saviesa popular transmesa de generació en generació que no es pot perdre així com així. Ens hem allunyat massa de la natura, del territori, de les coses que realment són importants, i avui som molts els que ens hi volem tornar a apropar.
El sol ja s’amaga per la banda de Miànigues i, angoixat, no puc deixar de pensar que el dia en què tothom vegi clara la necessitat de recuperar aquests espais, els horts de Guèmol -i tot el patrimoni material i immaterial associat-, estaran coberts de ciment i asfalt, sota un barri de cases adossades, clònic al de qualsevol altra ciutat. Avui encara hi som a temps.
En Miquel s’estima els horts com ningú i considera que aquest és un espai privilegiat. Li sabria molt greu que es perdessin però també és conscient de l’evolució que ha tingut el sector agrícola les darrers dècades. Fa cinquanta anys fins i tot el puig de la Puda s’aprofitava per adequar-hi horts, a les feixes creades per la mà humana, malgrat el poc espai del que disposaven i tot i no tenir accés directe a l’aigua. Avui la majoria d’aquestes feixes estan abandonades i, el que és pitjor, això mateix comença a passar a alguns dels horts de la vall. Els seus dos fills no han seguit treballant al camp i no surten arrendataris de les terres. Ja hem dit, a més, que les hortes de Guèmol estan classificades com a sòl urbanitzable en el Pla general de Banyoles i això significa que, si ningú no ho evita, tenen els dies comptats. Aquesta història, la dels horts de Guèmol, sembla condemnada a un final inevitable. Algú dirà que és llei de vida...
Foto de Salvador SalràEl sol ja s’amaga per la banda de Miànigues i, angoixat, no puc deixar de pensar que el dia en què tothom vegi clara la necessitat de recuperar aquests espais, els horts de Guèmol -i tot el patrimoni material i immaterial associat-, estaran coberts de ciment i asfalt, sota un barri de cases adossades, clònic al de qualsevol altra ciutat. Avui encara hi som a temps.
"Article publicat al butlletí informatiu del Pla de l'Estany nº59, juny de 2008".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada